Quan era petita i no arribava al marbre de la cuina, ni a la taula pastera de la cuina del poble, sempre ficava el nas per veure les preparacions de cuina que feia la padrina (l'àvia, a les terres de ponent). Sempre erem colla i la padrina feia menjars típics d'aquella època: panades o panedons per setmana santa, crema per Sant Josep, rostit de festa major... Sempre tenia curiositat per saber com ho feia, sempre sense seguir cap pauta escrita. Quan li preguntava les quantitats sempre deia: "a bell bulto dona!". L'expressió és una barreja del català "a bell ull" i del castellà "a bulto" que en ambdós casos vol dir "a granel" sense mesurar gaire les quantitats, és a dir "a ull", a base d'experiència i d'anar provant.
Tant la padrina Maria, com la iaia Conxa han estat molt bones cuineres i han fet que m'agradés la cuina amb la seva naturalitat del dia a dia, aprofitant del que es disposava i dels productes de temporada. Tot i així, quan em vaig independitzar no havia fregit un ou, ni fet una truita.
En una ocasió vaig llegir que les persones ens hem d'alimentar, però només a unes quantes ens agrada menjar. A mi m'agrada menjar des que sóc jove, perquè de petita no volia tastar res! Però us asseguro que he recuperat el temps perdut i no em resisteixo a tastar qualsevol cosa nova que se m'ofereix!
Em fa il·lusió estrenar un blog. És una manera endreçada de col·leccionar receptes i exposar observacions diverses sobre coses que m'agraden i m'han cridat l'atenció.
Espero que us agradi! Sigueu benvingudes i benvinguts.
